Fa temps vaig començar a caminar a la muntanya. Es tractava de fer una petita ruta d’uns 7 km, tot aprofitant que tenia temps i que l’hivern era molt suau, cosa que llavors era una novetat.
Aquest és el perfil de la ruta:
Em vaig proposar fer-ho com més ràpid millor, sense més indumentària que unes vambes heretades de la meva filla. Les butllofes a la planta dels peus no em van fer abandonar, em vaig posar dos parells de mitjons per poder seguir i, a poc a poc, els peus es van acostumar a aquell desfici nou.
Un altre desfici era fer la sortida cada cop en menys temps, fins que vaig decidir deixar el rellotge a casa i treure’m aquesta angoixa de sobre. Així, alliberat, és quan vaig començar a gaudir i a fer fotos
I també vaig començar a trotar a les baixades. No ho havia fet des que era un nen i encara recordo com em ballava tot, semblava que m’havia de desllorigar.
De mica en mica anava trotant més: en pla, alguna pujadeta. Hi va haver un moment en el que ja feia tot el circuit trotant tret d’una pujada que se’m resistia. Em van dir que un dia la pujaria i que a partir d’aquell dia ja podria fer-la sempre, i així va passar l’endemà mateix: em vaig alliberar de la tanca mental.
Aprofitant tots els corriols que conec des de tants anys de BTT, vaig gaudir com un nen de la muntanya.
El següent pas va ser adaptar caminades populars, curses a peu o en BTT, normalment la setmana després de la cursa oficial, molts cops aprofitant encara les marques de guix i a vegades fent-les en família, un plaer que espero recuperar aviat
Va ser un temps de descobriments, a vegades molt a prop de casa
I també de recuperació de velles rutes perdudes en el fons dels arxius de l’ordinador. Encara recordo el dia que plovia i vaig arribar a la Font de la Dinamita, tot moll i eufòric per la bellesa de la sortida i de l’indret
I és que quan vas a peu només depens de tu, no hi ha cap màquina pel mig, gairebé no fas fressa i ho absorbeixes tot: el bosc, els ocells, el vent, el sol, la pluja.
Fins i tot algun animaló et ve a trobar
Altres et fan regals preciosos en dies de calor
Ara, després d’uns anys de llarga aturada, ja començo a veure que la tempesta escampa i ja s’albira, de nou, el sol.
Mentre això no sigui res més que una il·lusió, aniré posant fotos i petites explicacions de les caminades que més bon record m’han deixat, tot i esperant que ben aviat en pugui fer de noves.